QArt (Discmedi, 2023) és el nom del triple disc que va publicar el músic de sabadell Saki Guillem abans que acabés l’any. Les tres parts són: Introscòpies (electrònica), Òptica del vent (vuit cançons) i Minoritats (piano).
Saki Guillem, té una trajectòria professional de més de quaranta anys, en la que l’eclecticisme ha estat fonamental, tan pel que fa a formació com a ofici i estils musicals. Pau Riba, Raimon, Marina Rossell, Gato Pérez, Sisa, Pep Laguarda, Pi de la Serra, Daevid Allen són alguns dels molts cantants amb qui ha col·laborat. L’Orquestra Platería en els seus inicis, grups de música antiga com Ars Musicae, de música tradicional com La Murga i Harmònica Brava, grups de rock i de jazz, orquestres simfòniques com l’OBC, són algunes de les formacions amb qui ha treballat, així com en teatre musical (Mar i Cel de Dagoll Dagom; L’Òpera de tres Rals, Golfus de Roma, Sweeny Todd, Guys and Dolls, A Little Night Music de Mario Gas; entre d’altres). Ha compost música per teatre (Sílvia Munt, Comediants, Vol Ras, Teatre Lliure, Tricicle, Monti & Cia., Premis Max, entre molts altres), per espectacles de Port Aventura, com El Sol d’Orient o Chinatown recollits en el disc Tr3s Quentus Xinus (RGB 2013) i el musical Zoomwatts (RGB 2012) estrenat a Temporada Alta. També per ràdio i televisió (Jet Lag, Àngel Casas, entre d’altres) i publicitat.
Introscòpies
La música electrònica sempre m’ha interessat més enllà de l’ús i abús que n’ha fet i en fa un sector del mercat de l’entreteniment nocturn frenètic, musicalment tan insubstancial com ben substanciat en altres aspectes.
Però aquesta mena d’apropiació indeguda no pot amagar les enormes possibilitats que dona la síntesi electrònica que creixen exponencialment des que Leon Theremin va inventar el primer instrument electrònic a principis del segle passat.
I és quan amb els instruments de síntesi no ens limitem a emular els analògics, que la música electrònica té el meu interès. Busco formes, estructures, textures i sonoritats diferents per construir un discurs musical que no faig amb una cançó o una peca per piano.
Òptica del vent
Son vuit cançons la música de les quals, no sense una certa reticència per la seva part, gelosa pel mal us però sempre generosa amb mi, ha aconseguit extreure una història per ser escrita i cantada. Tanmateix, normalment aquest és el meu procés.
La música d’una cançó ja te un missatge encriptat que he de saber desxifrar per posar amb paraules concretes el sentiment abstracte i convertir-se així en cant i poder entendre i explicar coses que em preocupen i m’ocupen la vida, com l’amor, les pèrdues inexorables; com la inconsciència de la pròpia fortalesa i fragilitat; com l’atzar resignat o burlat. Com la invisibilitat del vent que, feta cançó ens sacseja i ens neteja, ens mou i ens commou: l’ Òptica del vent.
Minoritats
El piano és l’essència en el regne dels instruments. Està lliure de modes i tendències. Conviu molt bé en qualsevol estil i sonoritat instrumental. La seva capacitat expressiva no te límit conegut. Immune al pas del temps, el temps l’ha fet créixer. Minoritats son vint peces breus per piano sol recollides en dos blocs de deu.
El primer: És quan callo que puc sol , son com deu petits contes sense text en que cadascun dels seus deu títols tan sols ens han de posar en un dels infinits camins de la imaginació.
El segon: És quan sol que ballo Foix , aplega deu temes inspirats o motivats per la coneguda afició de J.V.Foix al ball.
Minoritats té una clara voluntat de senzillesa i un humil respecte i record a la poesia de Foix.
FONT: DISCMEDI