Avui passem una estona amb la Càrol Duran, violí i veu de La Carrau, grup de música folk de Terrassa, format l’any 1997. Amb ella hem parlat del passat, present i futur del grup.
La Carrau en una foto promocional (extreta de www.lacarrau.cat) |
– La Carrau es va formar l’any 1997, teniu cinc treballs publicats i un munt de concerts a les vostres espatlles, he de començar amb una pregunta obligada, d’on treu l’energia La Carrau?
De la il·lusió. Sense il·lusió no hi ha energia, i per sort, nosaltres continuem tenint il·lusió per continuar endavant. Som una família, tants concerts i anys junts, fan que comparteixis mil històries i l’amistat també hi juga a favor en la il·lusió.
– Com porteu aquestos 15 anys en el món de la música?
D’una banda sorpresos de portar quinze anys (ara ja 16 acabats de fer)! Al començament no ho hauríem dit mai! D’altra banda, quan mires enrere i veus tot el que portem fet te n’adones que hem estat uns privilegiats. Hem viscut una etapa molt potent en la que hi havien molts festivals, molts concerts i hem tingut la sort de poder-la gaudir.
– Els vostres inicis van ser com a grup de música folk de ball, avui en dia mescleu ritmes i fins hi tot efectes electrònics. Quina és l’evolució que ha fet el grup, tant a nivell personal com professional, entre un disc i un altre?
Cada disc és una fotografia del moment que estàs, per tant, cada disc és diferent i reflecteix el que som en conjunt en aquell precís moment.
Vam començar, com bé dieu, acompanyant la dansa, i poc a poc, vam anar introduint nous ritmes i estils que també ens agradaven. Així va sortir la primera maqueta “l’Escalivada Mecànica”. Més endavant, després d’escoltar i fer-nos fans totals de La Bottine Souriante, vam decidir incloure una secció de vents a la banda. Llavors vam tenir l’oportunitat de gravar el nostre primer disc “Una dotzena” amb Xavier Batllés i Josep Maria Mayol, un disc d’estudi que ens va ensenyar molt.
Més endavant, vam voler fer un disc més proper al directe i per això vam contactar amb Joseba Tapia i vam enregistrar “Qin bon bori” als estudis dels Dusminguet.
El tercer disc, “Dins la taifa”, el vam gravar amb el Jordi Armengol i reflecteix un acostament més pop de les cançons.
El quart disc, la trilogia “Cap, cor i fel” l’hem fet al nostre propi estudi, La taifa. En els darrers anys, des que es va incorporar l’Oriol Casas, hem substituït la secció de vents per l’electrònica i juguem amb el folc des d’una altra perspectiva buscant noves sonoritats i nous límits.
– I el vostre públic, també ha anat canviant?
Si, ara tenen fills com molts de nosaltres. Ens hem fet grans junts i per això, hem volgut celebrar aquests quinze anys conjuntament. És una sort fer-se grans plegats i mirar enrere amb ‘orgull i carinyo’.
– Ens faríeu cinc cèntims de quin és el vostre procés creatiu?
Normalment un de nosaltres porta una proposta de tema i l’acabem d’arrodonir al local amb els assajos on cadascú posa el seu granet de sorra i li acabem de donar la sonoritat carrau. Tot i això, podries saber de qui és el tema per l’estil, cadascú té les seves preferències i tira més cap a una banda en concret. Les cançons sempre tenen alguna base que prové de la nostra tradició – una lletra tradicional, una melodia, un ritme,..- . Ens agrada jugar amb material nostre i barrejar-lo amb el que ens vingui de gust a cada moment.
– Hem llegit a la vostra web que heu obert la porta, i voleu aire i que entri vent, un vent fort que remogui les idees i us empeny cap endavant, amb tota l’energia i les ganes. Digueu-me… Quins projectes teniu per aquest 2013, potser un nou disc?
Aquest 2013 volem portar la Gira “Colles” a tots els pobles i ciutats possibles. Després de viure la màgia de fer un espectacle conjunt amb totes les colles de cultura popular d’un poble, de sentir com en gaudien grans i petits, i de tenir la pell de gallina quan castells, gegants, bastoners, esbarts, grallers, tabalers i diables s’uneixen a nosaltres fent esclatar la plaça… buf! se’ns ha posat al cos una mena de necessitat de repetir i això farem!
– Els últims anys han aparegut en escena bastants grups d’arrels folk, a què penseu que és degut?
D’una banda, la música folk de casa és la nostra, per tant no ens hauria d’estranyar que fer música a través de melodies nostres fos habitual i normal.
D’altra banda, quan vam començar veure un acordió, mandolina o violí en un grup amb base pop-rock no era gens habitual… ara aquests instruments formen part del panorama musical actual amb freqüència i això és senyal que s’ha normalitzat.
– Creieu que el folk torna ha estar de moda?
Està més de moda el folk d’origen americà – en el que inclouríem grups com els Manel, però bé, si ho posem tot al mateix calaix, doncs diríem que si.
– Què n’opineu de la situació musical del nostre país?
Ara mateix la crisi està fent molt de mal al món musical. És realment preocupant. El sector discogràfic ja ha tocat fons i pel que fa als directes, no hi ha prou recursos per a mantenir el circuit. Els ajuntaments i els programadors han reduït dràsticament la contractació i alhora el pressupost, per tant, per als músics, viure de la música avui en dia és molt difícil. Molts dels grups amb nombrosos integrants ens mantenim perquè ens agrada el que fem.
– Ens explicaríeu algun moment especial per vosaltres?
Un moment que ens va marcar al grup va ser tocar al Palau Sant Jordi. Havíem viscut el concert mític del rock català des de baix de l’escenari i tocar allà va significar molt per a nosaltres.
– Tindríeu també alguna anècdota per explicar-nos?
De gira per Europa amb l’Esbart de Sant Andreu, a Viena, vam fer unes quantes rondes de cerveses a una terrassa i quan vam voler anar a pagar, no acceptaven marcs… així que qui no té cames… vam riure molt… encara ens deuen buscar…
– Pel que fa a promoció i distribució del vostre treball, que en penseu de les xarxes socials i Internet?
És una gran eina.. actualment és una sort poder comunicar-te tan ràpida i directament amb tota la gent que té ganes de venir a compartir amb tu els concerts.
– Us mullaríeu si us preguntem per…
Un llibre? Iq84, de Haruki Murakami
Una pel·lícula? El Padrino
Una cançó? Tot explota, d’ Ovidi Montllor
Un disc? En Spectacle, de “La Bottine Souriante”
Un grup o cantant de l’escena actual? Sílvia Pérez Cruz
– Moltes gràcies per haver-nos dedicat part del vostre temps per poder fer aquesta entrevista.
Per si voleu conèixer millor a La Carrau: Web: www.lacarrau.cat Facebook: facebook.com/lacarrau
Comment here
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.