Entrevistem Guillem Roma

Avui ens ha obert les seves portes Guillem Roma que recentment ha publicat el seu darrer treball discogràfic “Oxitocina”, amb ell hem parlat del seu treball i de la seva trajèctoria.

Qui es Guillem Roma?
Un noi, que viu a casa dels seu avis, fa música i alguns vídeos, balla lindy-hop, fa tai-txi i quan pot va a córrer a vora el riu Ter. Una vida senzilla i divertida!

Un ocellet ens ha dit que has viscut entre Manlleu, Cantonigròs, Barcelona, l’Havana i Ciutat de Mèxic, que t’han aportat aquestes ciutats?
Coses de la vida! Jeje! De Manlleu i Cantonigròs és d’on sóc a Barcelona és on ballo on vaig viure i les ganes de fer i conèixer coses em van portar a Cuba on vaig estudiar cine i a Mèxic on vaig estar tres anys treballant amb projectes televisius amb una amiga!

Quina ha estat la teva evolució, entre un disc i un altre?
Són dos discos molt diferents. Amb cinc anys de diferència, el primer “Secret Place” és un disc que mira cap endins, molt emocional, amb el piano com a base, cantat amb anglès… el segon és un disc que va cap enfora, amb una producció més treballada, amb més barreja d’influències, i amb lletres amb català i anglès. Però en el fons em sembla que hi ha més coses en comú del que sembla!

El teu primer treball editat “Secret Place” del 2007 gairebé no vas fer concerts, ara amb la teva tornada a l’escena musical i acompanyat de la Camping Band Orchestra que ens oferireu?
Aquest cop si que volem fer més concerts! Jeje! Suposo que oferim cançons que es poden cantar, acompanyades per tots aquests instruments de la Camping Band Orchestra que que fan que tot i ser un projecte d’autor hi hagi aquest espai per la música, pels instruments, pels ritmes que venen de músiques d’altres llocs. Això fa que sigui un disc variat i que sota un mateix paraigües i convisquin les diferents personalitats de cada cançó.

El teu disc porta el nom de “Oxitocina”. Sabem que l’oxitocina és una hormona que entre “altres virtuts” produeix efectes en el nostre cervell molt importants per aconseguir certa estabilitat emocional i en els humans, l’oxitocina s’allibera amb una simple abraçada, una carícia, un peto o mirant als ulls de la persona que estimem, què hi trobarem al teu disc?
Doncs això, Oxitocina! És una mica el fil conductor del disc, si n’hi ha un, i el que intentem generar als concerts… una dosi d’oxitocina, de música, que es deixi contagiar, que ens faci viatjar amb sons que van des de Mèxic als Balcans i amb una mirada crítica al món que vivim aquests dies, amb lletres que parlen d’altres móns possibles amb una essència optimista…

La teva música té influències que van de la música mexicana o balcànica al folk americà i la música d’aquí, darrerament has tingut molt bones crítiques a La Vanguardia, El Núvol, l’Enderrock, etc, però com valoreu la rebuda del públic?
El millor és veure que la gent els concerts s’ho passa bé, que se saben les cançons, que conviden amics, que repeteixen, amics que et diuen que es posen una de les cançons sempre abans d’anar a dormir o que l’han fet servir per demanar matrimoni… aquesta és la millor rebuda a banda de les crítiques que han pogut sortir a la premsa!

Quan fem entrevistes ens agrada preguntar per alguna anècdota que li hagi passat a l’artista en directe, ens explicares alguna?
Un dia vam fer un concert a l’Esquirol, fins ara el concert amb més públic, més de 500 persones i curiosament un dels que ens vam sentir més com a casa, per això just al mig no em vaig poder aguantar i vaig haver d’anar al lavabo mentre la meva germana que toca el cello explicava la cançó següent! La cosa bona d’aquest concert és que no hi havia entrada, era la voluntat i és el concert que hem recollit més diners!

Si et preguntem amb quin grup o cantant t’identifiques, què ens diries?
Faria una llista molt llarga perquè en tinc molts que faig servir de referent! Així que des de Rufus Wainwright, Lila Downs, Beirut, Calle 13, Joan Colomo, Devotchka, Sivia Perez Cruz, Kevin Johansen, Goran Bregovic, Calexico, Manel, Andrew Bird, Sophia Charaï, Jorge Drexler…

Què sents al pujar a l’escenari?
Ganes de cantar, d’escoltar, d’amor, de fer un moment especial sempre… i em sento molt ben acompanyat pels músics.

Internet ens ha donat l’oportunitat que Au va! i Guillem Roma es coneguessin, què en penses de les xarxes socials i d’Internet?
Són una eina molt bona per moltes coses. Per un costat penso que han ajudat a democratitzar la música, des del punt de vista dels artistes i grups, on per petit que siguis pots posar la teva música allà, però sobretot des del punt de vista de l’usuari que ara podem escoltar molta música de molts llocs, de molta gent, de molts estils, I d’una manera molt fàcil sense haver de passar pels filtres dels mercats, de les grans discogràfiques etc… i a part d’això va molt bé per estar amb contacte amb el teu públic!

A la gent que no et conegui, què els hi diries perquè es decideixin a venir als concerts i a comprar els discs?
Ens poden escoltar per internet, si els hi agrada poden venir al concert i si els agrada poden comprar el disc i si els agrada que cantin, que comparteixin, que vagin a concerts, als nostres i a altres…

Et mullaries si et preguntem per …
Un llibre? Qualsevol d’en Jostein Gaarder o de l’Agustí Fernández Mallo i jo em quedo amb Maya i Nocilla Dream.
Una pel·lícula? La casa de las dagas voladoras.
Una cançó? Go Or Go Ahead de Rufus Wainwright.
Un disc? Buenavista Social Club.
Un grup o cantant de l’escena actual? Joan Colomo.

Si voleu coneixer millor a Guillem Roma:
 www.guillemroma.com
 www.facebook.com/guillemromamusic
 www.twiter.com/guillemromatort