Què vols explicar a través dels teus llibres? Sobre quins temes escrius?
No m’he assegut mai a escriure amb el propòsit d’abordar un tema, sinó gairebé sempre a partir d’algunes escenes, d’alguns conflictes que de sobte aquestes escenes revelen i fins i tot d’algunes imatges o d’algunes frases. M’interessa molt una cosa que explica Joan Didion sobre l’escriptura: que la imatge (o el tema) no és sempre o necessàriament una espurna que propicia aquesta espècie de cerca de les paraules adequades, sinó que les paraules t’expliquen a vegades el que està passant, la qual cosa vols dir. Recordo que la novel·la just anterior a la Ferida imaginària, Os seres queridos, va tenir molt a veure amb l’estranyesa que em produïa dir en veu alta coses com “el meu fill això o allò”, poc després de convertir-me en mare, o que algú pogués referir-se a mi com “la mare”. De perseguir aquesta estranyesa, que estava en les paraules, va sorgir la novel·la. A partir d’aquí crec que el tema és una cosa que s’imposa i sempre m’han interessat les parts rares o les parts petites d’alguns conflictes, tractar de vorejar els llocs comuns d’aquests conflictes per a exposar-los des d’alguna distància.
De què tracta La ferida imaginària?
El nucli de la novel·la és la història d’un duel, d’una filla que perd al seu pare, al qual estimava molt. En la novel·la, aquesta filla triga molt a explicar qui era el seu pare. He sentit moltes vegades que hi ha un moment dels processos de dol en el qual el fonamental és el desconcert i l’obligació de continuar amb els aspectes banals de la vida, que no es deté. No volia parlar de manera frontal de com aquesta protagonista se sentia, sinó de com continuava sent més o menys funcional, amb quines estratègies i, amb quines conseqüències. Ella diposita els seus afectes en un peix malalt i inexpressiu. Col·loca sobre ell el que a ella li falta. Tots els personatges fan una mica el mateix al voltant de les seves ferides pròpies, que són de diferent signe i al temps són la mateixa: una espècie d’intempèrie.
Quines ferides han d’afrontar els protagonistes? Per què parles de ferides imaginàries? No són reals?
No hi ha diferència entre el real i l’imaginari en la novel·la i no n’hi ha tampoc per a mi en moltes zones de la vida corrent. Els mons virtuals, que funcionen com a refugi, i també la ficció, la mentida, algunes eines tecnològiques, apareixen transversalment en tot el llibre i no sabria dir si formen part del real o de l’imaginari. No hi ha diferència per a la protagonista entre els personatges d’una sèrie de televisió i els peixos d’un aquari. No n’hi ha tampoc per a mi entre el que a vegades es diu “la vida real” i, per exemple, les xarxes socials o la ficció. És una idea que m’ha creat sempre bastant conflicte, la idea que està “el real” d’una banda, i el “no real” per un altre. En quin moment se separen? En aquest sentit, podria semblar que els personatges d’aquest llibre volen eludir algunes ferides reals (el duel, l’acceptació de la malaltia, la solitud, la por a la mort), però també són reals les carcasses que construeixen per a transitar aquestes ferides. De fet, són més reals perquè són els vehicles que els condueixen a través de les seves vides.
Cadascun dels personatges de la novel·la té una ferida interior i es refugia en mons imaginaris o intangibles. A què recorre cadascun d’ells?
Em vaig adonar molt avançat el llibre del paper que tenien en la novel·la per exemple tots els refugis digitals, virtuals, tecnològics: un fòrum d’acuariofilia, una tarotista a través d’un xat, una sèrie de televisió antiga en DVD, un disc dur portàtil, un repositori d’imatges que provenen de càmeres de seguretat, un concurs de televisió. També em vaig adonar que entre tots aquests espais no estaven ni les xarxes socials ni les intel·ligències artificials ni gens similar. Estan només les tecnologies amb les quals he crescut, tecnologies que ja són vintage i que sempre han estat mig imperfectes, gairebé aproximacions a alguna cosa més. Recordo la passió amb la qual volia de nena que em regalessin un Tamagotchi o un ninot Furby i la decepció de després en comprovar que no “feien” molt per si mateixos. I record també haver cursat en la facultat una assignatura que portava el nom de “noves tecnologies aplicades a”, i que aquestes tecnologies noves eren anteriors al meu naixement. Tracte d’entendre què és el que em fascina de tots aquests espais i crec que és la necessitat de completar els seus defectes o les seves temptatives amb la imaginació. El núvol en la qual desem els nostres arxius ara no és res, però un disc dur és la metàfora d’un calaix.
Es pot viure sense afrontar les pèrdues o el dolor? És possible eludir-les i continuar vivint?
No és possible perquè no és possible estar viva i no continuar vivint, que és una obvietat, però crec que expressa bé la sensació inicial davant d’una pèrdua o d’un desconcert.
Per què el focus en les relacions entre germanes?
M’interessava la idea dels vincles defectuosos entre germanes. En realitat cap de les protagonistes està sola, però és com si no fossin capaces de fer la connexió que necessiten amb les altres i haguessin d’imaginar-se l’electricitat que els falta. Molts dels nostres vincles afectius funcionen només en part. Els ineludibles, sobretot.
En aquesta novel·la diferents personatges s’interrelacionen i influeixen a vegades sense saber-ho. Estem tots connectats? Fins a quin punt ens necessitem?
Estem connectats quan no ens toquem també. Apartar-se d’una cosa és acostar-se a una altra. El món no és tan ample ni tan aliè, s’assembla més a una peixera petita que a un aquari gegantesc, i una acaba xocant amb un altre peix o amb el cristall si s’allunya massa. Sempre he pensat que no es pot no triar, i que tampoc es pot sí que triar el que uneixi vol. En aquest sentit, les possibilitats d’apartar-se depenen de la grandària del món propi. Els somnis estan connectats al desarrelament i a la manca. Cadascun somia el que pot.
Les protagonistes de les novel·les busquen un sentit a les seves vides?
Tracten de saber, crec, si és una cosa necessària trobar-li significat a les seves vides. Les novel·les semblen perseguir sempre un propòsit (un desenllaç?, una tesi?) però no té per què haver-hi això (em sembla) en la vida. Les persones no neixen amb un propòsit. Aquest significat, si es vol, cal buscar-lo. És el que ocorre aquí. No obstant això, crec que el llibre no proposa una lectura ambigua referent a això, sinó que abraça la idea que la falta de propòsit és una manera de viure.
Els teus llibres han estat traduïts al castellà (per editorial Barrett i Destino), a l’italià (per Aguaplano) i Los seres queridos també a l’anglès (3TimesRebel). La ferida imaginària s’ha publicat ara en català, i Les Hores també ha adquirit els drets de Os seres queridos. Què suposa aquesta traducció per a tu?
Per a mi era important i és molt il·lusionant ser traduïda al català. Alguna gent m’ha comentat que per a què o per què és important això per a mi si podria ser llegida en castellà igualment. Bé, igualment no. Vinc d’un espai lingüístic, el gallec, que és diferent del català però evidentment rima. D’altra banda, em va fascinar trobar-me amb el catàleg de Les Hores, que reunia moltes autores que per a mi han estat fonamentals: Rachel Cusk, Fleur Jaeggy, Miriam Toews.
Berta Dávila (Santiago de Compostel·la, 1987) és una de les autores gallegues més reconegudes i aclamades en els últims anys per públic i crítica.
Vols més informació de la novel·la? – Ves-hi →
AQUESTA ENTREVISTA A BERTA DÁVILA ENS L’HA FACILITADA L’EDITORIAL LES HORES