Carta a Obrint Pas: “Fem foguera de l’existent”

“Avant, fills del poble, no més amargures,

no més opressió que la vida ens consum:

no més esclavatge ni antigues negrures,

fora tenebres que brilli la llum!”

Ho escrigué a començament del segle XX l’anarquista Josep Mas Gomeri com a versió catalana de “Fills del poble”, l’himne llibertari que les treballadores i treballadors catalans cantaven en castellà majoritàriament. De la mateixa manera, a finals del mateix segle, quan alguns escoltàvem punk, hardcore, ska i la música en general que ens agradava, l’escoltàvem sempre en anglès, castellà i una mica en basc. Ningú no tocava la nostra música en català, i menys hi experimentava res que no fos repetir clixés pop predeterminats que sempre sonaven millor en les llengües originals. Nosaltres també tocàvem i fèiem invents però anàvem fent, sense pressa ni pausa però sense cansar-nos tampoc. Érem Llunàtics i ells eren Obrint Pas, uns xavals que tocaven pop i que vam conèixer primer en disc, en un “Tirant” d’aquells, i després en concert al Casal Popular de València. Com que això ja ho he explicat en un altre indret, no insisteixo ara.

Sí que insistiré dient i lloant la música i les lletres de qui ha esdevingut amb els anys, per esforç i dedicació però també per mèrits propis evidents, el principal grup de rock (així, en general) dels Països Catalans. Han estat creadors d’un so que ha tingut mil i un fills (alguns molt ben emancipats) i ara que Al Tall pleguen, ells també, què hi farem! Els Obrint Pas han estat qui ha establert un so que no té nom però que totes reconeixem i alhora tenim com a propi, un so que reconeixem com d’aquí, el so que ens identifica arreu del món. Ska, hardcore i folk agafats de la mà i sense manies, fent música en majúscules tant per escoltar com per botar en directe. Quants cops els hem escoltat i ballat, n’hem repetit les lletres, ens hem emocionat veient com introduïen els nostres poetes en la vida de joves i més joves que assumien Vicent Andrés Estellés, per exemple, a partir de la seva veu. Després, els joves acudien a les pàgines dels llibres del poeta de al mateixa manera com després de sentir Botifarra, Miquel Gil o Al Tall acudien a les fonts originals per escoltar com sonava la nostra música d’arrel.

Sí, hem estat de moltes edats els qui hem esdevingut fills d’Obrint Pas, germans de so i de país, un país que entenem complet i que les seves pràctiques ens el confirmaven cada cop que els vèiem damunt de l’escenari. I unes formes de fer que eren i són comunes a la majoria dels moviments socials. Acabo amb un altre tros de “Fills del poble” de Mas Gomeri, perquè sí, perquè em ve de gust i perquè va per ells: